Màgic, delicat i sempre poètic… en John Boyne ens torna a fer un regal en forma de novel·la d’aquestes que diuen per a joves però que en realitat són ben aptes per a tothom.
En aquest cas l’instrument es un nen, en Barnaby, que neix dins del nucli d’una familia obsesionada en passar desaperçebuda, en no sobresortir. El pare i la mare son dues persones avorrides, metòdiques fins l´extenuació. Són extremadament previsibles i no tenen cap mena d’atractiu. Aquests magnífics pares tenen dos fills: un nen i una nena sans, forts, educats i bons estudiants.
Tot rutlla mes o menys bé. Però la cosa s’espatlla quan neix el petit Barnaby. Per què? Perquè el nano en qüestió te una petita particularitat: flota. Flota sense poder evitar-ho! Així que surt del ventre de la seva mare deixa a metges i infermera bocabadats mentre miren cap al sostre des d’on el nano se’ls mira amb una cara d’immensa felicitat. Ara enteneu el títol d’El noi que no tocava de peus a terra, oi?
Vulguis o no, aquesta particularitat d’en Barnaby, normal… Normal, el que es diu normal, no ho és pas! I fot enlaire l’ordre i els costums tan blindats d’aquesta parella de carcamals que té com a pares.
Amb una gràcia innata, el llibre és una crida a la tolerància, a que no cal ser una còpia de ningú per ser feliç, i una reivindicació de que precisament són les particularitats les que són necessàries perquè ens fan ser únics i ens permeten diferenciar-nos dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada